Recorregut per un llarg desert

ELS ESTUDIS I LA RECERCA EN COMUNICACIÓ A GIRONA (PART II)

La migradesa i precarietat en la docència i recerca en Comunicació a Girona ha estat una malaurada realitat, sens dubte, propiciada per la inexistència d’una estructura universitària en aquest àmbit. S’ha hagut de recorre un llarg desert i refiar-se’n de la il·lusió i del voluntarisme de molt poca gent. Aquest fet ha contrastat amb el pes de la història de la premsa de la ciutat de Girona. Tenim censades més de 500 publicacions periòdiques a la ciutat de Girona –la primera, la Gazeta de Girona, del 1787.

Logotip Societat Catalana de la Comunicació

Les ínfimes expectatives de la recerca comunicativa gironina veieren una espurna de llum, fa gairebé un quart de segle, a través de la Societat Catalana de Comunicació, entitat filial de l’Institut d’Estudis Gironins. Fem, però, una mica d’història.

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Comunicació acordava, en una reunió celebrada a Barcelona el mes d’abril de l’any 1991, ampliar les seves activitats amb l’organització d’una Conferència Anual que “havia de servir per activar la relació intel·lectual entre els socis i, alhora, facilitar i estimular l’intercanvi creatiu de coneixements i punts de vista entorn el món de la comunicació”.

Era el 15 de juny del 1991 i celebràvem la primera Conferència de la Societat Catalana de Comunicació a Girona. A la imatge, entre molts d’altres, hi podem observar els investigadors Josep M. Figueres, Josep M. Muntaner, Emili Prado, Josep M. Cadena, Jaume Guillamet, Montserrat Quesada, Antoni Mercader, Josep Gifreu, Josep M. Casasús, Lluís Costa, Joan Manuel Tresserras, Josep Lluís Gómez Mompart, Ernest Udina, Enric Marin, Teresa Velázquez, Miquel de Moragas i Francesc Espinet.

Era el 15 de juny del 1991 i celebràvem la primera Conferència de la Societat Catalana de Comunicació a Girona. A la imatge, entre molts d’altres, hi podem observar els investigadors Josep M. Figueres, Josep M. Muntaner, Emili Prado, Josep M. Cadena, Jaume Guillamet, Montserrat Quesada, Antoni Mercader, Josep Gifreu, Josep M. Casasús, Lluís Costa, Joan Manuel Tresserras, Josep Lluís Gómez Mompart, Ernest Udina, Enric Marin, Teresa Velázquez, Miquel de Moragas i Francesc Espinet.

Certament, el projecte era engrescador, atès que un dèficit secular en les activitats d’aquesta mena d’entitats és la manca de debat entre els seus associats i una trobada anual podia fomentar-lo, alhora que propiciaria, sens dubte, les relacions personals dels socis. Si la proposta ja era agosarada per ella mateixa –la participació no és la principal virtut de la nostra ciutadania–, s’hi afegia un factor de gran risc: la descentralització de l’activitat. L’Ajuntament de Girona mostrava la seva excel·lent predisposició per acollir la Conferència de la Societat, i per tant es proposava el desenvolupament d’una jornada a 100 kilòmetres de Barcelona i en una demarcació que no havia destacat, com hem dit, per la proliferació d’investigadors del camp de la comunicació.

La primera Conferència Anual de la Societat es va celebrar el dia 15 de juny de l’any 1991. En aquells dies, Girona i els seus ciutadans es trobaven immersos en un estat d’ànim molt proper al clímax, amb l’evident risc de “morir d’èxit”. Tot just feia menys de dos mesos, el 21 d’abril, que el suplement dominical d’El País havia presentat la ciutat com a una de les que tenia més qualitat de vida de l’Estat –visió confirmada per un altre estudi publicat cinc anys més tard pel mateix diari–. L’anàlisi comparativa entre les 52 capitals de província del país, contemplava paràmetres socials, econòmics, culturals, urbanístics i ambientals, des del nivell de renda dels ciutadans o el nombre d’equipaments i places escolars i sanitàries, fins a l’espai verd per habitant o les facilitats per als vianants. Hom presentava unes estadístiques gens menyspreables, d’una ciutat de Girona que disposava d’un generós nombre de galeries d’art, biblioteques, centres culturals, grups de teatre, orquestres i grups musicals, oficines bancàries, instal·lacions esportives, parcs, hospitals, llars de jubilats, centres socials i d’atenció, en definitiva, retratava la realitat d’ “una ciutat rica, catalanista, compacta i reservada”. Una carta de presentació immillorable, que omplia de cofoisme l’Ajuntament, i que hauria d’enlluernar a un col·lectiu d’investigadors de la comunicació, malgrat que ja venien amb un clixé configurat –molt propi de Barcelona– que afirmava que a les comarques gironines “s’hi viu molt bé”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.