ELS ESTUDIS I LA RECERCA EN COMUNICACIÓ A GIRONA (PART V)

La dècada del noranta transcorria i els debats pel futur canvi de mil·lenni es multiplicaven. En tot cas, els temps canviaven i la comunicació, també. L’any 1996 la Societat Catalana de Comunicació va decidir abordar directament el tema d’Internet a la Conferència de Girona. Es feia evident que davant de les transformacions arribades de la mà de les noves tecnologies, i que generaven canvis en la producció i la difusió de la informació i, per tant, de l’organització professional, s’esperava una reflexió i una anàlisi per part de la Societat. Malgrat que la Societat plantejava un tema de present, per tal d’oferir algunes claus al futur immediat, a Girona es dilucidava un problema de passat, molt lligat a la història del periodisme autòcton. El panorama de la premsa diària gironina era més esperançador que l’any anterior: el grup Premsa Ibèrica comprava el Diari de Girona i venia a solucionar la greu crisi del rotatiu gironí que l’havia dut a les portes del tancament definitiu tot just feia uns mesos. Malgrat que l’empresa compradora era aliena als interessos gironins, la solució semblava l’única alternativa viable. El Diari de Girona esdevenia el onzè diari del grup propietari, ja que Premsa Ibèrica S.A., a part de tenir vinculacions també a El 9 Nou de Vic, es propietària, entre d’altres, de Diari de Mallorca, el Diario de Ibiza, l’Informació d’Alacant, el Levante de València i El Faro de Vigo, a més de dos rotatius de Canàries.

 

Dins l’àmbit purament gironí, i atès que hem fet anteriorment referència al Diari de Girona, remarquem que en la Conferència del 1998, i en concret a la taula rodona, que s’organitzà sota el títol “Què fan els mitjans de comunicació amb la llengua”, hi participà Emili Gispert, el director de l’altre diari gironí, El Punt, que amb els 21.724 exemplars de tiratge –al cantó dels 6.163 del Diari de Girona– li permetia pontificar en alguns aspectes organitzatius i estratègics, com ara el de fer un diari per edicions “diaris locals i comarcals, que donin prioritat a la informació local i comarcal, però que puguin acabar essent competitius amb els diaris nacionals i estatals gràcies a la sindicació de recursos”.

L’any 2000 la Mercè no podia acollir la convocatòria de la Societat, ja que les seves sales estaven reservades per la realització d’altres actes. Després d’un breu període d’incertesa i dubte es proposà un local alternatiu: la Masia de la Torre, seu de l’Institut d’Estudis Gironins. Cal dir, que si el que es tractava era de conjuminar les jornades de debat i reflexió sobre comunicació, amb una certa immersió de “gironisme” no es podia haver escollit un lloc més adient. L’Institut d’Estudis Gironins és, segurament, l’entitat més representativa de la cultura gironina. Nascuda l’any 1946, en un context molt poc propici pel desenvolupament de la recerca històrica d’un país que vivia ofegat sota la repressió franquista. L’Institut amb tots els condicionaments imaginables, ha mantingut, al llarg del temps, amb els daltabaixos propis de les entitats originades en el sí de la societat civil, la flama encesa de la cultura gironina. Després de més de cinquanta anys de deambular per la ciutat sense una seu pròpia o almenys fixa, l’Ajuntament de Girona cedia a l’Institut, per un període de 25 anys, la Masia de la Torre, situada fora muralles, i amb una vista excepcional de la ciutat, atesa l’elevada situació de l’indret, i a més al cantó de la Universitat de Girona. Tot un presagi.

Així doncs, la primera Conferència del 2000, es celebrava el dia 3 de juny en una seu insòlita i absolutament novella, ja que, fins aleshores, l’edifici només havia acollits reunions de la Junta de l’Institut, però cap acte públic. El local estava en un procés de condicionament –hi mancava, per exemple, la línia telefònica– i l’accés, pels desconeixedors dels llocs més recòndits de la ciutat, era una mica complicat, com es pogué comprovar amb el retard en què va arribar l’autobús procedent de Barcelona que transportava als participants a la jornada, el qual feia una llarga estona que voltava pels carrers de Girona, a la recerca d’una desconeguda seu de l’Institut d’Estudis Gironins, fins i tot per la gran majoria dels habitants de la ciutat de Girona. Els adeptes a la cultura acostumen a ser molt minoritaris, i el coneixement públic d’aquesta mena d’entitats és molt inferior al coneixement, per exemple, d’un cinema, un camp de futbol o un restaurant de moda. La manca absoluta de retolació no va ajudar gens ni mica a facilitar la recerca.

Superades les angoixes provocades per l’estrena d’un nou emplaçament, l’activitat es desenvolupà amb tota normalitat. L’encant i la màgia del paisatge, i del mateix indret, va deixar un agradable regust als assistents a la Conferència que es deleraven per retornar en el mateix edifici en la convocatòria del nou segle. A la tarda, es realitzà una visita guiada a les recentment inaugurades instal·lacions de El Punt, l’antiga fàbrica “La Farinera”, obra dissenyada per un dels grans prohoms de l’arquitectura modernista gironina: Rafael Masó, curiosament fill del propietari i director de l’antic Diario de Gerona (1889-1936).