ELS ESTUDIS I LA RECERCA EN COMUNICACIÓ A GIRONA (PART IV)

Reprenem el fil i tornem a aquella ciutat de Girona que a les portes de l’estiu de l’any 1991 acollia la primera Conferència de la Societat Catalana de Comunicació. La jornada es desenvolupà, per primera i única vegada, en un edifici que no era propietat municipal, sinó que el seu propietari era l’antiga Caixa de Girona (avui La Caixa): la Fontana d’Or. De fet, era la millor manera d’iniciar una relació entre la Societat i la ciutat, atesa la imponent càrrega històrica de l’edifici, construït pels Caramany,  un llinatge que hom ja troba esmentat al segle XIII i que es van establir al carrer dels Ciutadans –emplaçament de la Fontana d’Or– a començaments del segle XVII. L’escriptor empordanès Josep Pla definí la Fontana com “una casa d’un estil de gran categoria, impressionant” que demostra que quan fou construïda, a Girona hi havia “una determinada quantitat de persones que tenien moltes coses al cap. Aquests és, al meu entendre, el fenomen real de la cultura. La cultura és un immens esforç per fer les coses bé, ordenades, perfectes, acabades, segons un ordre d’obsessió, de continuació i de projecció sobre el temps”.

Si sempre resulta difícil encetar un projecte, encara ho és més donar-li continuïtat. Així doncs, cal valorar molt positivament l’organització de la segona Conferència, celebrada, com ja va quedar determinat en la primera convocatòria, a començaments del mes de juny. Malgrat que el 1992 fou el mític any olímpic i que el tema central de la Conferència era el de les noves tecnologies –més de 20 després, encara parlem de noves tecnologies–, el passat històric continuava presidint el marc de la seu de la jornada de debat i reflexió del col·lectiu d’estudiosos de la comunicació. L’Ajuntament de Girona posava a la disposició de la Societat un espai de l’antic convent de la Mercè, una edificació, al voltant de la qual, s’estructuraren, des del segle XIV al XVII, una munió de carrers molt característics de la Girona medieval. El convent de la Mercè es convertí, l’any 1844 i com a conseqüència de les desamortizacions, en una caserna i hospital militar. En els primers temps de la transició democràtica, el 1979, s’iniciaren les obres de restauració de l’antic hospital militar i l’any 1985 l’Ajuntament el condicionà, amb molt bon criteri, com a Centre Cultural. S’havia trobat l’emplaçament ideal, i semblava que definitiu, per a la celebració de la Conferència.

L’interès de la Junta de la Societat era, invariablement, el de confegir un programa dens i ple de contingut: la sessió de treball, amb la lectura i debat de comunicacions dels socis i la sessió oberta. La jornada, fins l’edició de l’any 1997 proposava temes d’actualitat i, fins i tot, d’un aparent interès per el “gran públic”, com era “Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació”, “Periodisme i espectacle”, “La ràdio en el llindar del segle XX” o “Internet, el quart mitjà”, entre d’altres, amb la participació d’algun periodista més o menys mediàtic. És una llàstima haver de constatar que la gran potencialitat en el nombre de professionals dels mitjans gironins no es reflectís en una assistència molt més considerable.

El discret interès per la Comunicació a Girona es continuava manifestant de manera clara i decebedora. Pensàvem que ens mancava un instrument que activés aquest interès i el somni d’uns estudis universitaris en nodria d’il·lusió i esperança.

El dia 10 de juny del 1995 es celebrà la V Conferència. Es podia ja parlar de la consolidació de l’activitat. En aquelles dates, l’àmbit comunicatiu gironí es trobava veritablement convuls. Feia dos dies que el propietari del Diari de Girona, Ricard Llapart, editor d’Editorial Gironina, havia presentat expedient de fallida al jutjat de guàrdia. L’empresa havia adquirit la titularitat de l’antic diari Los Sitios, després reconvertit en Diari de Girona, l’any 1984, quan el Govern de l’Estat va decidir posar a subhasta els antics diaris de Medios de Comunicación Social del Estado. Els treballadors, reunits en assemblea, varen decidir posar el cas en mans del seu advocat i expressaren la voluntat de continuar traient el diari al carrer, mentre disposessin de la matèria primera necessària. Foren dies de mobilitzacions i d’elaboració de projectes per intentar salvar una capçalera històrica de la ciutat.